A Catalunya, darrere de moltes empreses no hi ha fons d’inversió ni consells d’administració globals. Hi ha cognoms que es repeteixen a la porta de la fàbrica o la botiga des de fa dècades, negocis aixecats amb esforç, risc i perseverança, i una voluntat clara de fer empresa arrelada al territori.
El nostre teixit econòmic té una morfologia singular en el context europeu: una xarxa densa i resilient d’empreses familiars, majoritàriament petites i mitjanes, que vertebren el país. Des del sector agroalimentari de Lleida fins a la indústria del Vallès o el turisme de la costa, aquestes empreses són la columna vertebral de l’ocupació i, sovint, un factor d’estabilitat en temps de crisi. Quan venen mal dades, moltes prioritzen mantenir les plantilles abans que maximitzar dividends a curt termini.
Però totes aquestes empreses comparteixen un moment crític: el relleu generacional.
Segons diverses estimacions habituals, una part molt significativa de les empreses familiars no supera el pas de la primera a la segona generació, i encara menys arriben a la tercera. No totes cauen per errors de mercat o mala gestió. En massa ocasions, el problema és un altre: un entorn administratiu i fiscal que converteix la successió en una cursa d’obstacles quan hauria de ser un procés ordenat i previsible.
Aquí és on cal fer una pregunta incòmoda però necessària: l’Administració està actuant com un tallafocs que protegeix empreses viables o com un accelerador de la seva desaparició?
El paper de l’Administració · Catifa vermella, no xec en blanc
Defensar la continuïtat de l’empresa familiar no significa subvencionar negocis privats ni rescatar projectes fallits amb diners públics. Aquesta premissa ha de ser clara. L’empresari no demana diners per heretar el negoci dels seus pares; demana que el sistema no el penalitzi fins al punt de fer-ho inviable.
El rol de l’Administració hauria de ser el de facilitador neutral. No es tracta de premiar l’herència, però tampoc de castigar-la. Quan una transmissió empresarial és gravada de manera excessiva o incerta, el que es fa és drenar la liquiditat de l’empresa just en el moment més delicat: el canvi de lideratge. I això posa en risc la seva solvència, la seva capacitat d’inversió i, en última instància, els llocs de treball que en depenen.
No és ideologia; és pura lògica econòmica.
Catalunya té eines pròpies per a solucions pròpies
Sovint es justifica la inacció mirant cap a Madrid o Brussel·les. Però la realitat és que Catalunya disposa de palanques normatives potents per abordar aquest repte.
Competència fiscal (Impost de Successions i Donacions)
L’Impost de Successions i Donacions és un impost cedit, i la Generalitat té capacitat
normativa per regular reduccions, bonificacions i tipus. Actualment ja existeixen beneficis fiscals per a l’adquisició d’empreses familiars, però a la pràctica els requisits són sovint rígids, complexos i generen una elevada inseguretat jurídica: percentatges de participació, funcions de direcció, manteniment de determinades condicions durant anys…
Aquest excés de complexitat acaba, massa sovint, en conflictes interpretatius i litigis. Catalunya té marge suficient per simplificar aquest règim i apropar-se a una exempció molt elevada —properes al 99% real i efectiu— sempre que es garanteixi la continuïtat de l’activitat econòmica. Menys discrecionalitat i més claredat normativa.
Competència en Dret Civil (Codi Civil de Catalunya)
Aquí tenim un avantatge competitiu clar. El Dret Civil català permet figures pròpies com els pactes successoris o heretaments, que faciliten ordenar la transmissió de l’empresa en vida del fundador amb molta més flexibilitat que el Codi Civil estatal.
Potenciar, divulgar i normalitzar aquests instruments —i alinear-los correctament amb el tractament fiscal— permetria planificar relleus amb anys d’antelació, reduir conflictes familiars i evitar decisions precipitades. És una competència exclusivament nostra, i infrautilitzada.
Si l’objectiu és protegir empreses viables sense carregar costos al contribuent, la solució no passa per noves subvencions, sinó per una millor regulació.
Bonificació condicionada a la continuïtat
L’exempció fiscal de la transmissió de l’empresa hauria de ser total o gairebé total sempre que l’activitat es mantingui durant un període raonable (per exemple, cinc anys). El retorn social és clar: ocupació, activitat econòmica i impostos futurs. No és un regal, és una aposta per l’estabilitat productiva.
Ajornament i fraccionament automàtic
Quan hi hagi quota a pagar —per actius no directament afectes a l’activitat— cal permetre fraccionaments llargs (10 o 15 anys) amb interessos molt baixos o nuls. Això permet pagar amb els fluxos de caixa futurs de l’empresa, sense haver de vendre patrimoni ni endeutar-se de manera asfixiant el primer dia. És gestió intel·ligent de tresoreria pública, no despesa.
Seguretat jurídica real
Cal reforçar i agilitzar els mecanismes de consulta vinculant ja existents. Que un empresari pugui preguntar abans: “Si faig la successió d’aquesta manera, quin tractament tindré?” i rebre una resposta clara i vinculant. La por a una inspecció futura no pot ser el principal fre a la planificació empresarial.
Catalunya no es pot permetre perdre ni una sola empresa viable per motius burocràtics o fiscals. Cada empresa familiar que desapareix per una successió mal resolta s’endú amb ella ocupació, coneixement, arrelament i futur.
Tenim les eines legislatives al Parlament i la capacitat de gestió a la Generalitat per construir un entorn realment business-friendly sense augmentar la despesa pública directa. Es tracta, simplement, d’aplicar sentit comú econòmic.
Protegir la continuïtat de l’empresa familiar no és fer política per a uns pocs. És gestionar el país perquè funcioni millor per a tothom. Perquè quan cuidem les arrels de les nostres empreses, estem assegurant els fruits del benestar col·lectiu del futur.
