Vaig arribar als 45 minuts del segon temps. Literalment. Ahir, 14 d’octubre, en l’últim dia de l’exposició De mitgeres a façanes, vaig travessar la porta de l’antiga seu editorial Gustavo Gili, una bellíssima casa modernista situada a la Nova Esquerra de l’Eixample i protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Un d’aquells edificis que, per si sols, ja justifiquen la visita.
L’exposició s’emmarcava en un fet especialment rellevant: Barcelona ha estat designada Capital Mundial de l’Arquitectura 2026 per la UNESCO-UIA. En aquest context, el juny de 2024, l’Ajuntament de Barcelona va impulsar un concurs internacional adreçat a joves arquitectes amb un objectiu tan específic com simbòlic: repensar les mitgeres permanents repartides per la ciutat i transformar-les en elements capaços de millorar el paisatge urbà i el confort dels seus habitants.
La mostra era senzilla, i precisament per això, molt efectiva. Des del primer moment contextualitzava el visitant: què són les mitgeres, quines tipologies existeixen, com es va estructurar el concurs i, sobretot, dades que impressionen. Barcelona ha mapat i categoritzat totes les seves mitgeres: prop de 6.000 visibles, de les quals 3.000 són permanents i 350 tenen un potencial real per convertir-se en façanes.
Tot seguit, el nucli de l’exposició: 10 panells, cadascun representant una mitgera concreta. Al costat, les propostes classificades en primer, segon i tercer lloc, acompanyades de dibuixos tècnics, explicacions conceptuals i l’argumentari del jurat. Un detall gens menor: els projectes guanyadors es faran realitat.
El concurs va reunir participants de més de 51 països, amb un total de 439 propostes presentades. Els projectes exposats eren innovadors, creatius i, en molts casos, clarament disruptius. Resultava evident que darrere hi havia talent jove, utilitzant el concurs no només com un exercici arquitectònic, sinó com una afirmació professional.
I és aquí on rau una qüestió fonamental: propostes com aquestes difícilment neixen de la lògica tradicional del mercat immobiliari. Són idees que no encaixen en una equació purament mercantil, però que tenen tot el sentit quan l’objectiu és la ciutat, la qualitat de vida, la identitat urbana i el futur. Els concursos públics continuen sent un dels pocs espais on noves idees, nous professionals i nous conceptes poden emergir.
Aquí entra, inevitablement, la meva pròpia trajectòria.
Vinc de São Paulo, una megalòpoli de més de 12 milions d’habitants que ha crescut de manera tan descontrolada que, si en algun moment va existir un pla director respectat, aquest va ser sistemàticament ignorat. Iniciatives com aquest concurs a Barcelona em resulten, alhora, inspiradores i gairebé impensables en la realitat de la meva ciutat natal.
No aconsegueixo imaginar l’Ajuntament de São Paulo promovent un concurs per intervenir mitgeres. No només perquè existeixen innombrables problemes urgents, com seguretat, salut, mobilitat, sinó perquè, sota aquesta lògica, sempre apareixeria la pregunta: per a què tocar això? A São Paulo sovint impera la llei del més fort: qui té més poder i més diners avança. Fins i tot davant d’una forta mobilització social, és habitual veure places destruïdes, arbres talats i edificis catalogats enderrocats, gairebé sempre en benefici del mercat immobiliari.
Però Barcelona no té problemes? Evidentment que sí, i molts. El més visible avui és la crisi de l’habitatge, que expulsa veïns i veïnes cada cop més lluny del centre i converteix l’accés a una llar digna en un repte quotidià.
I és precisament aquesta la reflexió que vull deixar.
El fet que existeixin problemes greus no hauria de servir d’excusa per negligir qüestions que semblen menors, però que també modelen la manera com vivim la ciutat. El paisatge urbà, la cura de l’espai públic i el suport al talent jove i a la innovació també són polítiques estructurals.
Arreu del món hi ha talent esperant una oportunitat, amb mirades fresques i solucions creatives per a problemes antics. Valorar-lo no és un luxe: és una decisió política, cultural i urbana. Les mitgeres de Barcelona potser no resoldran la crisi de l’habitatge, però ens recorden una cosa essencial: les ciutats també es construeixen a partir dels detalls, de les idees i de les persones que hi creuen.
I, de vegades, fins i tot als 45 del segon temps, encara som a temps d’aprendre molt.
Graduat en Periodisme i amb un Màster en Comunicació Digital i Noves Tecnologies, Alexandre Simoni és Community Manager i editor del portal Catalonia Talent, amb experiència en social media management, creació de contingut, redacció i gestió d’ecommerce.
