Ahir llegia un article que parlava de com la literatura resisteix a la irrupció de la intel·ligència artificial i dels canvis de paradigma que travessa el món del llibre. La lectura d’aquell text, més que oferir-me una conclusió tancada, em va activar una sensació molt clara: la de trobar-me davant un fenomen que va molt més enllà dels llibres o de la tecnologia. Perquè el que està passant no és només que el paper aguanti, o que la IA generi textos. El que realment està passant és que, com a societat, ens hem adonat que allò que més valorem és el que no es pot accelerar. El que no es pot replicar. El que no es pot automatitzar. Jo mateix fa mesos que vaig deixar Instagram i Facebook, -no cal dir la inefable X- perquè em generava ansietat i estar pendent dels likes i comentaris, fossin afortunats o desafortunats.
És cert que hi ha més vida fora de les xarxes. Però també és cert que he desaparegut per a moltes persones que només em veien a través de les xarxes. M’he esfumat. Les xarxes m’han donat coneixences, i en no ser-hi me les han tret. Què hi farem.
Tornem a la reflexió. En un moment històric en què la velocitat és la nova unitat de mesura —velocitat de consum, de producció, de resposta, d’estímul—, hi ha un retorn claríssim cap a l’autenticitat. I aquest retorn és una reacció natural davant la saturació. Quan tot és ràpid, busquem el lent. Quan tot és digital, busquem el físic. Quan tot és optimitzat, busquem el defecte humà. Quan tot és soroll, busquem sentit.
Aquest moviment no és una moda. És una necessitat. I la literatura n’és només un dels miralls, en el qual ens reflexem com a societat aquests dies que se celebra la FIL a Guadalajara. Qui no és a la FIL, no existeix. Sort que hi tinc un llibre! Ves a saber quants llibres a la FIL han estat fets, total o parcialment, amb IA. Llegia a l’article en qüestió: «El 61% de los escritores ya utiliza herramientas de IA y los escritores que la integran generan un 64% más de ingresos» Bufa!
L’autenticitat, avui, és un àmbit de resistència cultural. Però per què busquem tant aquesta autenticitat? I per què emergeix amb tanta força just ara, en plena explosió de la IA i del consum immediat?
La resposta, crec, es troba en un cansament col·lectiu. Ens hem acostumat a viure en un flux constant d’informació i de continguts generats en massa. Sabem que molts d’aquests continguts són efímers, repetitius, concebuts perquè durin minuts i després es perdin entre un milió d’altres peces iguals. Això ens ha convertit en consumidors ràpids, però també en consumidors cansats. Cansats d’allò que podríem anomenar la cultura del provisional.
Davant d’aquest escenari, l’autenticitat esdevé un refugi. No només emocional, sinó epistemològic: volem coses que puguem creure, que puguem rastrejar, que tinguin un origen identificable. Allò que només pot existir si hi ha algú darrere. Algú concret, irrepetible.
Això explica, per exemple, per què en el comerç proliferen les botigues artesanes, les petites marques locals, els productes amb història i cognom. La gent no compra només un objecte; compra la certesa que aquell objecte prové d’una persona, d’un procés lent, d’una decisió honesta. En un mercat saturat de producció en sèrie i d’algoritmes de recomanació que uniformitzen gustos, allò que compta és el detall que no es pot copiar.
En la gastronomia passa exactament el mateix. Els restaurants que triomfen no són necessàriament els que ofereixen més tècnica o més artifici, sinó els que expliquen un origen. La cuina que connecta amb una memòria col·lectiva o personal. El plat que no vol impressionar sinó recordar. Allà on hi ha un territori, una temporada, una persona que talla, remena, prova i s’equivoca, allà hi ha autenticitat. I precisament per això hi ha veritat.
En els viatges, les xifres dels últims anys són clares: la gent busca experiències que no siguin reproductibles en cap pantalla. Carrers que no surten a les rutes dels algoritmes. Espais on el temps no estigui accelerat. Territoris on la comunitat local encara té veu pròpia. Aquest tipus de turisme —que podria semblar antic o fins i tot minoritari— és, en realitat, una reacció natural a la fatiga del turista de masses i a la hiperexposició digital.
I, és clar, tot això conflueix també en la cultura. En la música creix la demanda de concerts íntims, de vinils, de formats que requereixen atenció i que no permeten saltar de cançó cada 15 segons. En el cinema, la gent continua buscant sales fosques malgrat que les plataformes ofereixin centenars de títols instantàniament. En les arts plàstiques, el valor torna a recaure en la mà de l’artista, en la textura real, en l’obra única.
Així, quan mirem la literatura, el llibre en paper esdevé un símbol més d’aquest moviment general. No és només un suport; és una actitud. Agafar un llibre físic és dir: “Tinc temps”. És reivindicar la lentitud en un món que ens la roba. És donar valor a allò que no pot ser fragmentat en microcontinguts.
La irrupció de la intel·ligència artificial fa aquest contrast encara més evident. La IA és l’eina més ràpida que hem creat mai. Pot generar pàgines en segons, textos que imiten estils humans, històries completes. Pot fer-ho sense cansar-se, sense dubtar, sense perdre el fil. És una meravella tecnològica. Però el seu èxit ens demana una pregunta essencial: què significa crear?
Crear no és només produir. Crear és seleccionar, renunciar, equivocar-se, retrocedir, aturar-se. Crear és traduir una experiència interior al món exterior. És donar forma a alguna cosa que abans només existia dins d’un mateix. La IA pot ordenar paraules amb una coherència admirable, però no pot transformar una vivència perquè no en té. I aquesta absència d’origen no és un detall secundari: és la condició que separa una obra d’un producte.
En un entorn on la IA pot generar textos de manera infinita, l’autoria humana adquireix un valor extraordinari. No tant per la seva qualitat —que també—, sinó per la seva procedència. Saber que un text ha estat escrit per algú que ha viscut, estimat, patit o dubtat, és part essencial de la seva força. El lector no busca només una història; busca una veu. I una veu no es pot simular del tot, perquè és resultat d’una vida.
Aquest és un matís que sovint oblidem quan parlem de tecnologia: no llegim només paraules, llegim intencions. Llegim decisions. Llegim un caràcter. Llegim algú.
I en un moment en què molts textos seran generats automàticament, aquesta consciència de la procedència esdevindrà un criteri de valor. Igual com en la gastronomia valorem saber qui ha fet el pa, en la literatura valorarem saber qui ha escrit el llibre. No perquè necessitem informació biogràfica, sinó perquè volem certesa. Volem saber que allò que llegim no és només estadística, sinó experiència.
La mateixa lògica s’estén a tots els àmbits de la vida quotidiana. Quan comprem una peça de roba feta a mà, quan triem un celler petit en comptes d’un d’industrial, quan preferim una ceràmica imperfecta que sabem que algú ha modelat, estem fent exactament el mateix gest que quan traspassem les pàgines d’un llibre en paper: busquem allò que té ànima, perquè és l’únic que no es pot accelerar.
L’autenticitat, doncs, es converteix en una contracultura. En un acte de resistència íntima. En una manera de recordar-nos que som humans en un món que vol convertir-ho tot en dades. I, paradoxalment, com més avanci la IA, més valor tindrà la creació humana. No per oposició, sinó per diferenciació. El futur no serà un combat entre humans i màquines, sinó una redefinició del que és únicament humà.
La IA pot accelerar-ho gairebé tot. Però l’autenticitat exigeix una altra velocitat: la de la sinceritat, la de la cura, la del temps. I és justament en aquesta lentitud on trobem el que realment busquem. L’espai on ens reconeixem. L’espai on ningú pot suplantar-nos.
Potser per això, enmig de tot el soroll tecnològic, la demanda d’allò autèntic no para de créixer. Perquè és la manera que tenim de tornar a casa. I perquè, en definitiva, l’autenticitat és l’únic territori que la IA no pot colonitzar.
Jo estic a mig camí. I m’estressa.

Especialista en comunicació, cultura organitzacional i desenvolupament del talent.



